diumenge, de setembre 30, 2007

Sebastià Jovani

el dimecres 3 d'octubre, Sebastià Jovani a l'Horiginal (20,30) diu que sí a res d'això

Heus ací el personatge: (info manllevada de Festival Maçart)

Sebastià Jovani
(Barcelona, 1977), llicenciat en filosofia. Poeta, activista i sommelier autodidacta, ha passejat la seva obra poètica per diversos encontres de personatges sospitosos. Com a part integrant de la cèl•lula “usted es un colectivo”, organitza vetllades multidisciplinaris a associacions culturals del barri de gràcia com heliogàbal o albricias. insistint en aquesta tasca prevaricadora a la vila, treballa ara mateix a l’àrea artística de gràcia territori sonor, organitzadora del festival lem de música experimental, entre d’altres desvaris. dins d’aquesta trama coordina el projecte itinerant àgape (accidents gormands i altres poètiques esparses) on gastronomia, poesia i música comparteixen taula i escenari. També s’ha dedicat a la política, publicant a llibres de l’índex “los libros del diablo”, una obra divulgativa on ens recorda, prenent els manifestos totalitaristes com a exemple, que escriure no sempre és beneficiós per la salut.

El cartell l'ha dissenyat el propi S.J. amb una il.lustració de R. Topor que és un dels sants de la nostra més abrandada devoció, lo cual, que aprofitem l'avinentesa per divulgar l'obra de l'inmens i excels Roland que podeu trobar en aquests llocs:

wiki (s'han lluït amb la traducció...)

blog

galeries


dissabte, de setembre 29, 2007

qui no vulGri folls...



qui no vulgrifolls que no vagi a l’era

en grifoll, grill art, grill foll,
comte cràpula que no perd ona,
dels anys beguts fa el seu cant
mentre la blanca, irradiant,
et deixa anar com si res,
rius de paraules, embulls,
hipnotitza, tota ulls,
i en vol més el del capell.

llarga vida a aquest parell,
tenen versos per estona.


Pre-visions:
dimecres vinent 3 d'octubre: SEBASTIÀ JOVANI!!!

dilluns, de setembre 24, 2007

l'escola que s'arrenca


poesia parlada, irradiada, trinxada, dita, dansada, escampada, suada, contemplada, radiant, obscura, de pedra picada, crua o molt feta, transparent, destil·lada, contrariada, viva,
poesia per pensar? per raonar? per sentir? per emocionar? per entendre?
per no entendre?
per no entendre res?
poesia i rodalies?
arts parapoètiques?
poesia

ara, POESIA CRAPULÍSTICA.

L’escola de Casserres es presenta
aquest dimecres 26 de setembre a l’Horiginal (Ferlandina 29, macba) a dos quarts de nou
correm-hi tots!

(Casserres: poble del berguedà on s’ha detectat, segons el nostre informador Tomàs Arias, un important nucli de forces tel.lúriques i centre d’irradiació poètica. Hi ha mutacions en el paisatge i s’ha iniciat la transformació cap a poble-poema)

divendres, de setembre 21, 2007

trobador de carreró


EL GÍNJOL, arbre del que s’ha parlat aquests dies, em dona peu per recuperar un poema (o cantata) del protocantautor SALDONI TRUITAFREDA. (Cançons de gresca. Barcelona cap al 1915) El poema és llarg i carregat de tòpics però també és tot un document gastronòmic que descriu amb detall les delicadeses d’una “fontada” d’aquells temps.

LA FONT DEL GÍNJOL

CHOR DE FADRINS

Noies seductores
maques i aixerides
si estéu decidides
per vení a brenar.
A la font del Gínjol
l’aigua es fresca i bona;
per matà l’estona
bé hi podém anar.
-----

Ja la teca tenim preparada
carn rostida i badejo esqueixat,
llangonisses, truites, butifarra
pa de casa i vi del Priorat.
Hi farém també una enciamada
de tomatecs i pebrot vermell
quatre olives i seba ben tendre,
i per postres raim moscatell.
-----
Aném, aném, noies encisadores
aném, aném, cap a brenà a la font
i pel camí, amb rosellins i mores,
coronarém de joia vostra front.
Travessarém per camps i torrenteres,
boscos de pins i alegres matorrals
sentint cantar pinsans i caderneres
veient volar bandades de pardals.
I en sent al fons de la tupida ubaga
el remoreig del aigua ens sorprendrà;
descubrirém la font fresca i gemada
qu’omplena’ls cors de ditxa i benestar.
-------

La tarda es seductora
convida a caminar
aném, noies hermoses,
aném, cap a brenar.
--------

¡Miréu qu’hermós! El sol de mitja tarda
declina suau vers el ponent daurat
a al lluny brumós altiva s’entreguarda
la silueta esbelta del serrat.
Pugém amunt la costa encatifada
de farigola, orenga i romanins
i al arribar al cim de la collada
devallarém triscant boscuria endins.
El ventijol gronxant-se per les serres
dónens dalit besant-nos placentér
i el bàlsam pur després de les arbredes
ómplens els pits de sanitós alé.
Pugém amunt, etc.,etc.
------

Ja’s veu la font del Gínjol
ja som dins la verneda
ja l’aigua corre freda
surtint del rajolí.
Aném, cap a la mina,
seurém sobre la molsa
qu’es fresca verda i dolsa
com el bellut més fí.

Mentrestant que assentadetes
com estol de hermoses fades
descanseu assedegades
de la mina an el entorn,
cantarém una corranda
d’una nina enmalaltida
que tornà de mort a vida
bevent aigua d’eixa font.
----

Gentil pastora
de trenes d’or,
galtes de rosa
i ullets de sol.
Trista suspira
presa d’amor
¡Pena que pena
de pena es mor!
---

Res l’afalaga
res li don goig
com flor marcida
pert la color.
Li’n fuig la vida
com neu qu’es fon
¡Pena que pena
de pena es mor!
---
L’han visitada
sabis doctors,
l’han desauciada
sens remissió,
Remei no’n troben
pel mal d’amor
¡Pena que pena
de pena es mor!
-----
Quan van a dar-li
la extremaunció
corre a sa cambra
gentil pastó,
Porta un got d’aigua
li’n dona un glop
La font del Gínjol
n’es font d’amor.
------
D’aigua tant bona
no’n basta un got
calma la febra
sadolla el cor
-Porta més aigua,
porta, pastor-
La font del Gínjol
n’es font d’amor.
-----
La Pastoreta
va per millor
ja surt de casa,
ja v`a la font,
dolça companya
li’n fa el pastor
La font del Gínjol
n’es font d’amor.
----

Si l’encís de la corranda
ha enardit de joia els cors
are es l’hora de beure aigua,
are es l’hora, omplim els gots.
I si l’aigua fos tan freda
qu’ha de beurers a glop,
no hi fa ré qu’ens geli els llavis
si ens inflama ensems el cor.
----

Si l’aigua per veure
n’es fresca i gemada
també és apropiada
per refrescà el ví.
Per congelar fruita
i esbandir verdura
de tota malura
que pugui tenir.
---

Ja les blanques tovalles
s’han estés al mig del prat
i dels covens i cenalles
suculentes vitualles
pel demunt s’han escampat,
I les noies placenteres
cada escuna amb son galant
com garlanda de poncelles
van a seure fent parelles
al entorn del mantell blanc.
--------

La set apagada
la gana desperta,
estém tots alerta,
el plat a la mà;
El pa i la furquilla,
qu’en vinga de teca!
boi fent xerrameca
tot s’ha de acabar.
---

Les truites daurades;
son ja esquarterades
ja ve l’esqueixat.
¡Au, noies piteres
sigéu les primeres
ompliu-vos el plat.
----
Tot-hom s’espavila
Tot-hom va prenent;
les plates es buiden
amb un santiamén.

I amb la seba i les olives
el tomàtec i el pebrot,
cada plat sembla una toia
que de menjà dona goig.
------

Tothom menja amb gana
devora tothom;
les cares s’animen,
s’alegren els cors.
Del vi fresc que gela
s’omplenen els gots,
els gots per les noies,
pels joves els bots,
¡Miréu com xerriquen
i fan rajar fort!
Xarricant es calmen
les àncies del cor.

Els gots de les noies
qu’enveja que fan
quan a ses boquetes
se’ls van acostant!
Ses boques flairoses
de roses descloses
rublertes d’encant.

Tothom menja amb gana, etc.
---------

Noia qu’als dits captiva
tens una oliva
dóm el pinyol.
Dóm el pinyol que sigui
goig que mitigui
mon greu condol.
Pinyol que en ta boqueta
de mel repleta
s’haurà embrescat.
Serà per mí una joia
Dóne-me’l noia
per pietat.
----------

Si la truita i la esqueixada
han servit de aperitiu
al entrant dém falconada,
¡Apa tots; fem al cap viu
Vingan talls de butifarra
qu’es gustosa i excelent,
llangonissa i carn metxada
qu’es sabrosa i suculent;
i entre gresca i rialletes,
llambregades i amoretes
que en els cors causen flagell,
donguém fi a n’aquesta festa
repartint bona requesta
del dolcíssim moscatell.
--------

¡Oh qu’en sou d’hermoses noies
dins la solitut del bosc!
Oh qu’en sou de seductores
sentadetes prop la font!
Però l’hora es ja avanssada,
pel camí s’ens pot fer fosc,
i per no fer tart a casa
tindrém d’apressà el retorn.
Més avans de la tornada
despedim-nos d’aquest lloc
i per dur-vos ben guardades,
de brasset de dos en dos,
empendrém tots junts la marxa
entonant càntics d’amor.
------

Lloc de delícies
d’on placentera
brolla riallera
la font d’amor.
Al despedir-nos
font venturosa,
d’ància amorosa
bat nostre cor.

¡Visca l’amor!

dimecres, de setembre 19, 2007

buidant el calaix

Endut per la onada nacional-sobiranista que ens sacseja...no em puc estar de transcriure aquesta meravella esperpèntica i pintoresca , fruit de les lectures caòtiques d’estiu. Si més no, es tracta d’una lectura insòlita i demencial. Grotesca.

Publicat a : “Julepe de menta y otros aperitivos” Ernesto Giménez Caballero. Planeta 1981. Col. Ensayo. Es tracta d’un recull d’articles de procedència diversa. L’autor encarna la figura del que en podriem dir “l’avantguardista facha”. Personatge interessant malgrat tot. Molt actiu a principis del s.XX a l’entorn dels grups surrealistes i futuristes.

1942
La Boda poética de España

La Boda lingüística de Cataluña –por pluma de Boscán- con el genio castellano: bajo Flechas de amor y Yugos imperiales, hacia 1542, no fue un azar. Sino el fruto maduro de un floreal proceso que había venido cuajándose a través de siglos y poetas medievales.
No dejó Cataluña de hablar y escribir catalán –desde el siglo XVI hasta el siglo XIX- por imposición tiránica de nadie. Si espotáneamente decidió Cataluña abandonar su viejo privativo instrumento lemosín, no fue por el simple capricho de expresarse en “castellano” (lengua tan medieval, local y circunscrita, como el catalán, o el gallego, o el aragonés).
Cataluña abandonó el catalán para expresarse en ¡ESPAÑOL! Es decir: en un lenguaje superior, integrador:matrimonial. Del modo que una doncella abandona un dichoso dia la casa de sus padres para uncirse en sacro lazo con el poderoso varón que ha de hacerla madre y señora de un hogar.
Si hubo algún yugo sobre las plumas catalanas desde entonces, fue el bien suave de la felicidad conyugal.
Salvo algún oscurísimo poeta de musa populachera, como el rector de Vallfogona, nadie pensó en Cataluña, durante tres siglos de amor y compaña, que el hablar español fuese algo excepcional. Y menos una traición o una deshonra. Era la lengua de los “hijos”: la lengua del “Imperio”. La lengua de Requesens por Flandes. De los nobles catalanes ante el Emperador. De los funcionarios barceloneses ante el Rey del Escorial. De los mercaderes en Indias. De los soldados gerundenses, tarraconenses y leidetanos por las costas berberiscas, por los campos del Rosellón, por las llanuras del Milanesado y el canal de la Mancha.
Boscán, por tanto, desde el punto de vista lingüístico, representó el símbolo de aquella boda idiomática de España. Representó la superación, en una categoria nupcial: “lo español” de las dos privativas individualidades anteriores, “lo catalán” y “lo castellano”.
Pues bien; ese mismo simbolismo unificador iba también a representarlo Boscán desde el punto de vista “lírico” con su obra poética.

(De “Amor a Cataluña”, 1942)


Juro sobre les obres completes de Tristan Tzara, que el document és autèntic i no es tracta d’una conferència dels Accidents Polipoètics.

dilluns, de setembre 17, 2007

nit de delta blues


El dijous 6 de setembre i com a pretemporada, l’ombra de Robert Johnson, Son House, Charlie Patton i companyia ha planat per l’H en la veu i el dobro de l'amic José Luis Mejías. Una sessió especial d’autèntic Delta blues. Un somni i un regal.
Per celebrar-ho tres enllaços:

divendres, de setembre 14, 2007

va, tornem-hi!


“...som tan amics que podem passar mesos sense veuren’s...”
(Marta Pessarrodona. “Fauna”.Ed. Thassàlia 1994)

Tornem tal com vam marxar, sense un adéu, sense la menor cortesia blocaire, sense soroll. Sort que els blocaires de raça, els del morro fort, els que es postegen a sobre, han mantingut el caliu durant la catalèpsia estiuenca.

Crònica de l’estiu? No cal oi? Cadascú se sap el seu i les coses que han deixat pòsit a la llarga sortiràn. El cas és agafar escriguera i endavant...

Tornarem amb la Poesia Crapulística de l’Escola de Casserres (molt ben apadrinada, per cert) el dimecres 26 de setembre, fum fum fum (a l'hora i el lloc de sempre) i vindràn més coses que ja es couen.

I tornem amb recomanacions perifèriques: atenció a la tardor poètica de Cerdanyola i de Badalona