dilluns, de novembre 26, 2007

poesia i futbol?

Mentre esperem l'Álex Chico (sí, és ell!) l'atzar em posa al davant un parell de perles per la nostra antologia: un sonet de Josep Maria de Sagarra i el "contrasonet" de Pere Quart.

(Els posem aquí com a curiositat, malgrat que el futbol i el Barça, ens hagin tocat el voraviu més d'un dimecres....) i, posats a triar, em quedo amb el d'en Pere Quart. Que consti.

El de Sagarra diu així:

BLAU I GRANA

Oh, ciutat meva que la vida em prens
-i ets més meva i menys meva cada dia-
avui, amb blau sofert i amb grana intens
estàs pintant tot l'aire d'alegria.

S'obren les portes de l'estadi inmens,
fet a l'amplada que el teu cor volia,
i el que és fill teu, i el que no ho és, sorprens
amb l'aplom de la teva senyoria.

Avui de roig de sang i blau de mar
vesteixes l'arrogància muscular
que excita i embriaga i abraona;

i avui això que és glòria i febre i crit,
només té un sol amor i un sol sentit
i una sola paraula: BARCELONA!



(J.M.de Sagarra, Obres completes, poesia. Selecta. Barcelona. 1962. Aquest sonet el va escriure el 1957 per encàrrec de la junta directiva del Futbol Club Barcelona. Retribuït amb cinquanta mil pessetes en concepte d'honoraris)



I el de Pere Quart del 1963:

"contrasonet del Camp Nou" o "Nou sonet del Camp Nou"

Atletes d'oficina, gladiadors de bar,
sedentari ramat d'hereus de Grècia i Roma,
laietà ventrallut que fred i pluja entoma,
tants com els grans d'arena o les ones del mar,

han bastit el nou temple del culte muscular
on oficien bípedes de ment fogosa i soma,
que s'apliquen a veure qui encoixeix o s'eslloma
i a fer la guitza a guitzes a l'enemic més car.

Avui que s'hi congrega l'església innumerable
-si no pels déus ungida, dopada pel diable-,
estiba udoladora de carn racional,

proclamarem atònits: "Han arribat els dies
que en l'esperit del poble, ja quiti d'heretgies,
s'ha obrat el gran miracle de la fe universal!"


Tot aixó i molt més a:

Antoni Turull. Pere Quart, poeta del nostre temps. Ed.62 Llibres a l'abast 197 Barcelona 1984

dissabte, de novembre 24, 2007

quí és l'Álex Chico??????????

qui es l’Álex Chico?
Si li preguntem a l’oncle google, ho tenim clar. No és precisament de poesia que ens parlen les primeres i abundoses referències (o si? o també?)
però si hi afegim “poesia” ens envia a un blog literari molt i molt, interessant. Salamanca/ Barcelona. Esmenta en Pedrals i enllaça amb coneguts nostres com “la mas bella”.

Espigolant per tots vostés, un cop més, descobrim una web de poesia que no teniem controlada ( a la secció kiosco de poesia hi ha poemes de l’Álex entre molts altres)
i descobrim la Re: (vista) projecte en italià, castellà i anglès on també apareix algun treball de l’Àlex.

Interessats en poesia+cap de setmana+temps= passin una bona estona seguint aquests viaranys.

divendres, de novembre 23, 2007

marín i els seus còmplices


(és a dir, tots nosaltres)

M.A. Marín, un músic que reivindica la paraula i que arreplega complicitats com les del seu equip de presentadors: Ferran Saez, Carles Hac Mor, Antoni Clapès, Andriy Antonovskiy, Catalina Girona.

Un músic que reflexiona, que escriu, que intenta explicar-se, que s’explica, amb la paraula i amb el clarinet i que el dimecres va crear moments de bellesa intensa i bouètica...i que al seu "dietari" Lo clarinet és l'aixada, hi anota coses com aquestes:

- No vull agradar ningú mai més, cantar per cantar. Com els pardals.
---o---
Una cosa és sentir i l'altra saber (anomenar quelcom). també es pot dir que si el cos sent, vol dir que sap.

Ara sé el que falla a la Musikhochschule: hi veig massa obediència (jo no me'n salvo pas); la partitura és perillosa perquè se la pot prendre per una ordre. Tota la vida acotxant el cap, assegunts davant la pissarra, educats desde menuts per anar per aquest camí, carn de canó, ovelles per a l'escorxador del món.
---o---
La poesia naix quan comença l'allunyament de la natura, naix de la nostàlgiai de l'absència d'aquesta.
---o---
El clarinet: una aixada dolça.
-----o-----
miquel àngel marín. lo clarinet és l'aixada. dietari de músic (1994-1997) pròleg de carles hac mor
black mountain 5. cafè central & emboscall. juny 2007. isbn: 978-84-96716-42-1
--------------
Recordatoris:
avui divendres: gelonch al sortidor
dimarts 27 (19h.): stefano cingolani a omniun cultural
dimecres 28 (20,30) : ALEX CHICO a l'horiginal

dimecres, de novembre 21, 2007

amics que fan coses

El dimarts 27 a les 19 hores a l'Omnium Cultural (Diputació 276 ppal.) es farà una presentació de "La memòria dels reis. Les quatre grans cròniques", d'Stefano M. Cingolani
(Editorial Base)
Hi esteu tots convidats

El proper divendres 23 Francesc Gelonch ens farà mostra dels poemes rumanesos que tradueix per a labreu edicions. Serà a les vuit del vespre, al Bar El Sortidor del Poble Sec, (Plaça del Sortidor) un lloc amb encant on es recita per recitar, a disfrutar-ho!
----------------------
I avui dimecres a l'horiginal (ferlandina 29, 20,30h) "Lo clarinet" de Miquel Angel Marín!!

dimarts, de novembre 20, 2007

memòria històrica

Avui, un post llarg i prim, en "homenatge" al nostre petit Ubú:

AUCA DE L'ENFADÓS (O LA FI DEL CAGAELÀSTICS)

Pel Sant de la Pilarica
a dintre del llit es fica.
Diuen que és un refredat
que ja el tenen controlat.
Quan agafa la gripota
té por d'estirar la pota,
perquè el cor se li ha embalat
i el ronyó se li ha parat.
Tot el "bunker" s'esvalota
i ja no toquen pilota.
La família i el Marquès
diuen que no serà res,
però criden amb urgències
moltes doctes eminències.
Tots els metges de l'equip
diuen: "Pobre! Ja està RIP!"
Però com que són manats,
controlats i ben pagats,
va i l'entuben i l'injecten,
i l'enxufen i el connecten,
tot dient: "es fa el que es pot
mal que ens quedi un trist "robot".
I així es queda dia i nit,
tot ben "lúcid" i ... adormit!
Però, ai! que un mal matí
amb la caca i el pipí
la mala sang concentrada
se li'n va d'una bufada.
Valga'ns Sant Nin i Sant Non!
Tot l'equip es descompon.
L'Arquebisbe ho vol curar
amb el "manto" del Pilar.
Quan l'hi planten al damunt
es pot dir que és mig difunt.
El Marquès diu: "Prou folló!
Li farem l'operació".
I en un lloc provisional
ja me l'obren en canal.
Li han trobat al païdor
més forats que a un colador.
El sargeixen ben sargit
i el tornen a ficar al llit.
Per ràdio i televisió
diuen Visca! ja està bo!
Tots els "ultres" del país
van bevent glopets d'anís
bo i dient: "Miracle gran!
viu i tot, el farem Sant".
Mes ... l'eufòria es va acabar
quan se'ls hi torna a escolar.
L'equip creix i ell empitjora:
vint doctors i una doctora.
(La doctora que és tanoca
per si cal fer un boca-a-boca.)
I tots diuen: "Tu-ru-rut!
ja hem fet tot el que hem pogut".
Però el Marquès diu: "Cabrons!
ja en tinc plens els collons!
Tant si us pesa com si us plau,
el portarem a la PAU.
Allà hi tinc més maquinetes
i enfermeres molt maquetes
i amb una mica de sort
ressuscitarem el mort".
Dit i fet. Ben embalat
a la PAU l'han facturat:
Han escombrat els malalts
de les sales principals.
Un dia, amb gran cerimonial
l'han tornat a obrir en canal.
Per si un sí o per un no
li tallen el païdor.
(Tan d'estómac que tenia
ai, Senyor, ves qui ho diria!)
Quan el tenen ben cosit
el tornen a ficar al llit.
Això sí: ben entubat,
enxufat i connectat.
La maquinària a tot gas
el fa viure al seu compàs.
Si es parés un sol minut ...
"qui gemega ja ha rebut"!
La família mentrestant
guarda joies tot resant.
Van i vénen tots els dies
les més altes jerarquies,
preguntant pel Carcamal
de la sala principal.
També escriuen, puntuals,
llepaculs habituals
(adherències d'ajuntaments
i associacions innocents).
Però allò tan esperat:
un "Què tal?" d'un Cap d'Estat ...
no els arriba al teletip;
i és que el món n'està molt tip!
Mentrestant els reporters
que es gelaven pels carrers,
ara, dins de l'edifici
avorrits de tant desfici
van dient que ja n'hi ha prou
de tant "parte" amagant l'ou.
De tant en tant un "xou" de donacions,
de floretes i ronyons.
(De les Urdes un gallut
li ha cedit el seu canut.)
I així els dies van passant
i la mòmia es va aguantant.
Aguantant? Torna a fer el ruc
i als tres dies: Catacruc!
Ara, els sucs tan mal païts
se li'n van pels descosits.
El Marquès, fora de si,
decideix tornar-lo a obrir.
Diu, quan veu el mullader:
"mala peça té el teler".
I tallant d'aquí i d'allà
li treuen el budell culà.
I altre cop tot ben cosit
el tornen a ficar al llit.
I el deixen drogat i sol
com un "hippi" qualsevol.
Passa un dia, dos i tres
i els "partes" no diuenres.
Res més que dorm com un soc
i que tot va a poc a poc.
Les beates i els merdetes
van portant-li medalletes;
els normals i els eixerits
conten "xistos" divertits.
I entre el qui plora i qui riu
passa el post-operatiu.
(Algun dia es morirà
i ningú no s'ho creurà.)
Però al tomb dels quatre dies
tornen les anomalies.
Diuen que es torna a escolar
i ningú no ho pot parar.
Tothom prepara el xampany
que està en fresc fa més d'un any.
I que si això no s'acaba
ja tindrà "bouquet" de cava.
Amb l'orella al transistor,
l'ull ficat a la televisió,
tots els nervis en tensió
i el xampany dintre el porró,
esperem el gran final
d'aquest "xou" fenomenal.
L'últim "parte" demencial
de l'equip de l'hospital
diuen que l'han "invernat"
com un mero congelat.
El cas és fer-lo durar;
ningú sap per què serà.
Hi ha una explicació concreta:
és per fer-nos la punyeta!
Ens consola que ha patit
com pertoca a un mal parit.

VINT DE NOVEMBRE GLORIÓS
S'HA ACABAT EL GRAN MERDÓS.
I aquests són els quatre fàstics
de la fi del Cagaelàstics!

Anònim del segle XX.
Informació complementària: L'autora és Concepció G. Maluquer

dilluns, de novembre 19, 2007

Lo clarinet és l'aixada


El dimecres 21 tindrem al Miquel Angel Marín, presentant els poemes del seu llibre:

Un cop més una veu de l’Ebre entre nosaltres. Una veu i un clarinet, sovint sonat de manera poc convencional...d’un dels impulsors de la Bouesia.

Vindrà com a poeta, es clar, però no ens resistim a afegir el seu currículum (d'una promo del Festival de Begur..) com a clarinetista:

Neix l'any 1966 a La Cava-Deltebre (Tarragona), on comença els estudis de clarinet amb Antoni Sebastià. Posteriorment estudia al Conservatori Municipal de Barcelona amb Juli Panyella, obtenint el Premi d'Honor, i a la Hochschule für Musik Karlsruhe amb Wolfang Meyer. Ha estat becat per diverses institucions i fundacions, i ha rebut també consells dels clarinetistes Josep Fuster, Joan Enric Lluna, Sabine Meyer i Michel Portal.Després d'exercir la docència a diverses escoles de música de la regió de Baden-Würtenberg (Alemanya), es trasllada a Portugal durant dos anys, on esdevé primer clarinet de l'Orquesta do Norte (Vila Real). Des de l'octubre de 2000 és professor de clarinet i música de cambra al Conservatori de Vila-seca (Tarragona).Durant la seva trajectòria professional ha estat membre de Dagoll-Dagom (El Mikado), de l'Orquesta de Cambra del Palau de la Música Catalana, i ha col·laborat també amb la Karlsruher Sinfonietta, Orquestra de Cambra del Teatre Lliure i la Real Filarmonía de Galicia. Com a solista ha actuat amb l'Orquestra Pro-Arte Barcelona, la Polish Chamber Philarmonic (amb Wolfang Meyer), Orquesta do Norte, Orquestra de Cambra del Conservatori Txaikovsky de Moscou i darrerament amb l'Orquestra de Cambra Léos Jánaceck, inaugurant el Festival de Músiques de Torroella de Montgrí. Dins l'àmbit de la música de cambra ha actuat amb l'Ensemble für Neue Musik Karlsruhe (amb Peter Eötvös), el pianista Dalton Baldwin, el quartet eslovac Moyzes i amb el quartet txec Venus-Kapralova.La versatilitat de Miquel Àngel Marín l'ha portar a endinsar-se a diversos camps de la música, des del flamenc amb el "cantaor", fins la música cinematogràfica, acompanyant pel·lícules de cinema mut amb el pianista i compositor Carles Robert, passant per estrenes de música contemporània, performances, música tradicional catalana i recitals poètics.
--------------
Notes vàries:
-Saludem (i enllacem) l'arribada a la blogosfèria de LABREU edicions, de trajectòria heroica que hem pogut seguir des dels seus inicis, una mica lligats a aquesta casa...

-Aquests darrers dies, hem tingut els nostres minutets de glòria blocaire amb els comentaris (poètics i parapoètics) fets a les taules del Café de Ocata al voltant del recital del dimecres passat. I l'honorable Cafeter n'ha fet un bonic resum que agraim, nogensmenys.

-Al mateix Café (hi hem passat alguna estona darrerament) ens llencen un repte a propòsit d'una Sarsuela (!):

"Ahora bien, a mi la pieza que me entusiasma de esta zarzuela sin parangón, es esta maravilla lírica, digna de ser recitada en el O.R.I.N.A.L. con los parroquianos religiosamente arrodillados mientras sostienen una vela encendida:

¡Arza y olé!
Soy, el rayo de luna más triste
que ha visto usté.
¡Olé y olá!
cuando alumbro las fosas y nichos
qué gusto me da.

Soy un «rayito» de luna
que da luz a un sementerio
donde reposa mi padre,
y mi tío Desiderio
y mi pobrecita mare,
y un primo la mar de serio,
y una hermanita
bastante mona
que se murió,
porque al cogerla
la comadrona
la «espachurró».
Sementerio, sementerio,
siempre solo, siempre serio,
si no fuera por el rayo
de lunita que te alumbra,¡
Qué seria de tus fosas,
qué sería de tus tumbas!

¡Ay, qué tumbas!
Pobrecitos «cadavéres»
sin hablar una palabra
y por toda distracción
bailan la danza macabra.
Mirarem de recollir-lo (el repte) en homenatge al cafeter, tot i que per la temàtica trobo que seria una cosa digna del Pepe Otal i els seus esquelets, si encara fos entre nosaltres...
Per a fer-ho una mica més...ranci, caldria potser una versió "tuning" (de la tuna, vull dir)

divendres, de novembre 16, 2007

laia/mauricio

conxorxa poètica cuba-bergadana
(laia martinez i lopez + mauricio calzadilla)

Ens estalviarem de fer judicis literaris (i dels altres).
Direm que ens alegrem d’haver propiciat l’encontre, que ens agrada fer aquest paper.
Que ens agrada sentir que està passant alguna cosa, que hi ha neguit, que hem originat, l’emergència d’un moment irrepetible i viu.
I que el que hem sentit ens ha agradat. I que la Laia i el Mauricio, siguin ara poetes una mica menys anònims, també. S'ho mereixen.


I ara amb tots vostés un poema de la Laia:

Adúltera amb adolescent

Com n’era d’arriscada
la meva perdició, ho sabia.
Sóc molt intel·ligent
[em faig l’estúpida per a no deixar-te
en evidència]

Tu encara vas posar-te en un perill
més temible; davant seu,
mossegades, un petó fugaç
i les mans deslligades
amb un llaç de seda
quan l’altre du una bena als ulls
[que transparenta]
i ens amaga.

Puc fer-te coses que ningú
es creurà que t’hagin fet
[allà a l’escola privada]
només a canvi
de risc, de perill.

Conducció temerària.
Si em deixes portar el volant
[no tinc carnet]
correrem per circuits
de pell suau i molla
tot fent xisclar
els pneumàtics, gastant-los,
i acariciant el fre,

un pèl, només de tant en tant.
Ho veus?
Ara el cor se t’accelera
i a mi em batega
el clítoris, embogit,
[a set mil revolucions]
els teus dits s’hi perden.
Deixa’m que t’indiqui el camí.

Canvia de marxa
redueix una miqueta
[ja m’espero, aguanta],
¿no veus que la màquina
s’escalfa massa?
I accelera de cop, altra vegada,
i derrapa entre els fluids
de la carretera suada.

Corre fins que s’acabi la benzina
[quin dipòsit més petit!]
i ara aparca al meu costat
i fes-m’ho, amb la calefacció
apagada –el fum és tòxic-
i la música d’una emissora
de moda.
Les dones conduïm més bé, oi?

dilluns, de novembre 12, 2007

dos veus noves


aquesta setmana 2 veus noves a l'Horiginal:

ELLA:
Laia Martinez i Lopez (Berga, 1984)
Traductora, intèrpret i escriptora de novel·les que mai s'acaben.
No accentua els seus cognoms –tot i conèixer la normativa
ortogràfica- i els uneix amb una "i" com han fet els grans autors
catalans.
La seva poesia, en català i anglès, es teixeix a partir de les
mentides que ella mateixa s'explica per a creure's que viu una vida
més emocionant. Ha guanyat el premi Jocs Florals del Bages en
dues ocasions (2001, 2003) i darrerament ha escrit el poemari
inèdit A d'adúltera.
La vam conèixer aquell dia del Micro obert i s’ha animat a fer un recital una mica més llarg..
(Acaba de participar en els recitals de la Festa Major de la UAB).

ELL
Mauricio Calzadilla (Cienfuegos, Cuba 1978)
Llicenciat en Filologia Hispana
Ha publicat poemes i diversos assaigs literaris.
Editor de poesia.
Ha participat en recitals de poesia a Galicia i a Vic. Colabora en mitjans de comunicació de Vic i Manlleu.

Fa temps que és a l’Horiginal (fent feines no precisament literàries) i l’hem esperonat per a que ens mostri la seva faceta poètica:

Caricatura

No me importa lo que digan mis espejos.
Soy un trozo de fibra mugre
con la sonrisa incrédula
y el alma hecha un colgajo,
aunque esos ríos profundos y secretos
me quieran suponer sus fantasías.

Yo no poseo el agua
ni la virtud iluminada del oscuro.
Soy el Narciso de lo seco,
pasto frugal de los gusanos
cuando me miro sino sólo a mí mismo.
(dimecres 14 a les 20,30 a Horiginal, Ferlandina 29)

diumenge, de novembre 11, 2007

La Bianca Cartone


Un dimecres diferent amb el Cabaret de paper, diferent però tant o més poètic que els altres. Música, cançons, ninots fan un col.lage que amb humor, ofici i sensibilitat ens abdueix durant 50 minuts.
Amb Cartone i Bianca vivim històries aparentment naifs i inofensives carregades amb ironia subtil (surrealista i iconoclasta, que diuen ells).
El paper és el fil que lliga l’espectacle. El paper, treballat amb els recursos de la papiroflèxia (amb divertits passatges dels “Apuntes para un tratado de cocotologia” d’Unamuno) i recuperant els vells números dels il.lusionistes del XIX amb les transformacions del “Plegat Universal” i amb els recursos més senzills, sense caure en el manierisme de les figures complicadíssimes que sovint fan de l’Origami un art inabastable...

En el nostre particular “llibre d’agraïments” hi hem de posar amb lletra ben grossa als amics de la companyia “La Bianca Cartone” Pep Gómez i Mina Ledergerber. Ho diem sense vergonya: seguiu-los, contracteu-los! llarga vida al Cabaret!

dimecres, de novembre 07, 2007

de titelles i poetaires



Estirant el fil del Cabaret de paper, ens trobem amb en Pep Gómez, veterà titellaire i contador d'històries, que ja fa molt temps (Teatre de Sac...) que expressa el seu univers a través de l'art del plegat de paper, convertint les seves figures en espectacles per a petits i grans. Altres activitats en el món de les marionetes el relacionen amb el malaguanyat Pepe Otal, amb qui va representar La Divina Comèdia fins al l'últim moment (literalment).
Una de les històries del Cabaret (Idil·li) ens porta a Apel·les Mestres, figura multifacètica del Modernisme, que no ens hauriem de cansar de reivindicar; i finalment, Modernisme i titelles ens porten als 4 GATS, un espai mític, lloc de trobada, on bullia la barreja (ara fusió, interacció?) de les arts i els artistes de diferents indisciplines, sota l'empenta d'en Pere Romeu...




Cabaret de Paper. Dimecres 7 de Novembre Horiginal 20,30

dilluns, de novembre 05, 2007

cabaret papiroflèctic


No és estrany que tinguem titelles (o teatre d’objectes que en diuen ara) a casa nostra, territori de poetes. Aquesta és una altra cara de les moltes que té la poesia. Sovint els titellaires i els poetes fan els mateixos camins. Els uns amb paraules i els altres amb ninots, creen imatges, atmosferes suggerents, estimulants; exploren mons o se’ls inventen, naveguen per territoris intuitius i activen la imaginació dels espectadors.
No és el primer cop que ens visiten titellaires (Jordi Bertran, Jordi Pinart...) ni que els poetes van a terreny titellaire (les mítiques trobades estacionals al taller del Pepe Otal de la mà d’en Joan Vinuesa) Ara, les circumstàncies s’han conjurat per què puguem veure l’espectacle papiroflèctic-musical que s’han empescat en Pep Gómez i Mina Ledergerber:
Històries d'amor interpretades per dos artistes de varietats: Liberata la Bianca y Peppino Cartone.
Aquest dimecres a l'Horiginal
-----------------
Dijous 8: Poesia a la Festa Major de la UAB (12H / 15H, Plaça Cívica /Pati cinema) amb mallorquins incontinents, crapulístics casserrencs i altres poetes...)
dimecres 14: de novembre a les 21 hores al teatre Zorrilla de Badalona:
SEGONS FORA! amb
Paco Fanés
---------------------
i les nostres pre-visions:
dimecres 14: recital doble: Laia Martinez i Lopez + Mauricio
dimecres 21:Miquel Àngel Marín
dimecres 28: Alex Chico
dimecres 5-12:--------------------
dijous 13: Jornades Berlin-Barcelona
dimecres 19: Revista Pèl Capell

divendres, de novembre 02, 2007

poesia escènica...


LA BIANCA CARTONE
presenta
CABARÉ DE PAPEL
Històries d'amor interpretades per dos artistes de varietats:
Liberata la Bianca i Peppino Cartone,
un espectacle frívol i profund, pedagógic i iconoclasta, tendre i cruel.
per Pep Gómez i Mina Ledergerber

El nostre cabaré és papiroflèctic i musical, surrealista i iconoclasta. Parlem en català i en italià, cantem algunes cançons en francès i anglès. L'espectacle és visual i un punt sofisticat. Cada número representa un tractament del paper: plegat, retallat o amb una manipulació a l'estil dels màgics del segle XIX.
Els textes són propis i, en el cas de l'idil·li de Paper, de l'Apel·les Mestres i altres autors.
Els tindrem a l'Horiginal el proper dimecres 7 de novembre a les 20,30 !

dijous, de novembre 01, 2007

meritxell nus (i castanyada)


un cop més, la bona poesia ens arriba amb l'accent perifèric, el parlar muntanyenc........


CAUSES PERDUDES

T’esperaré un dissabte,
quan el sol faci la tarda més llarga.
Amb la fe dels cecs, seré puntual.

Mitja rialla i els nervis al gest.
Diràs que avui també l’atzar ens fa
companys, i un lloc a la plaça dels gats.
Voldràs saber els anys que tinc,
on cau el nom estrany del poble on visc,
si els meus amants són prou intel·ligents.

Sé respondre detalls que no ens importen.
No em preguntis per què se’m mor als ulls
la vida dels gats de cada dissabte.




(chincha y rabia -de bon rotllo- subal, que t'ho perderes...)