divendres, de març 27, 2009

llunari

Només és una mala foto. Els poetes no s'estan desenfocant ni son ectoplasmes de lírica difusa.


En P(drals) hi és sense ser-hi.

Amb Andreu Galán com a mèdium, planteja dubtes al poeta de Manacor que és poeta de Barcelona. El poeta de Barcelona escolta somrient les pedraleries que donen peu a cada poema.
De monstres i llunaris, n’explica els orígens.

"poesia només és el que restarà en nosaltres molt després d'oblidar aquest poema" afirma.

Alzamora s'hi afegeix i recorda la coneixença llur.
I revela la dèria del poeta pels cotxes antics.No és debades que dedica poemes als seus tres Pakcards.
(Cada poema de Llunari
gira al voltant d’una obsessió,
que jo, escrivint, intent investigar
i aclarir per a mi mateix
i per als altres."
i ens il·lustra de passada sobre les peculiaritats de l'ésser manacorí.

Forcano remata recitant "el poema del pop" (kraken, de Monstres)

Ès la fam cega.

El que devora.

El pare dels tentacles.

L'espiral.

La runa de les vuit cames.

La nèmesi dels vaixells.

La força sense raó.

El tall sense fil.

El que regna als fondals de la mar.

La llegenda.

Un motiu per navegar.


En la fosca, diríeu que se sent el rauc llunyà del fill de Minos.
No hi ha debat. La poesia no s'explica.


2 comentaris:

Huri-ol ha dit...

Què vol que li digui? El qüestionari del "Josdreu Galdrals" i les respostes poètiques fou el més interessant; l'anecdotari de l'Alzamora, què vol que li digui?, doncs sobrava, es perdia punch poètic. El poeta, què vol que li digui?, hi creia, i s'ho creia!, i la dicció fou pausada, hi paraves l'orella. Ara bé, què vol que li digui?, no me'l llegiré pas, són aquells poemes que oralment vénen de gust, però en paper, què vol que li digui?, doncs no crec que em fessin el pes

Però no em faci cas, que no tinc criteri

Mixeta ha dit...

L'he llegit i després de veure'l en persona el tornaré a llegir. Simpàtic i familiar. Bon poeta.