dilluns, de desembre 28, 2009

poemes herbert 3



aprofitem la pausa nadalenca per seguir amb els poemes de Z. Herbert

Els cinc

1.
Els portaren fora pel matí
en el pati empedrat
i els posaren contra la paret

cinc homes
dos molt joves
els altres adults

res més
es pot dir d’ells

2.
quan l’escamot
apuntà els fusells
de sobte tot apareix
en la llum enlluernadora
de l’evidència

la paret groga
el fred blau
el negre filferro espinat sobre la paret
en lloc de l’horitzó

aquest és el moment
en què els cinc sentits es rebel•len
fugirien amb molt de gust
com a rates d’un vaixell que s’enfonsa

abans que la bala arribi a destinació
l’ull percebrà el projectil volant
l’oïda registrarà el brunzit de l’acer
els narius s’ompliran del fum agre
un pètal de sang fregarà el paladar
i el tacte es contraurà i relaxarà

ara jeuen a terra
coberts fins als ulls per l’ombra
l’escamot se’n va
els seus botons cinturons
i els cascos d’acer
són més vius
que aquells que jeuen als peus de la paret


3.
no l’he pas après avui
no ho sé pas des d’ahir
per què doncs he escrit
fútils poemes sobre les flors

de què parlaren els cinc
la nit abans de l’execució

de somnis profètics
d’una fugida al bordell
de les peces del cotxe
d’un viatge per mar
del fet que quan tenia piques
no havia hagut d’obrir
del fet que la vodka és millor
que el vi fa venir mal de cap
de noies
de fruita
de la vida

i aleshores és lícit
fer servir en poesia noms de pastors grecs
intentar fixar els colors d’un cel matutí
escriure d’amor
i també
una volta més
amb mortal serietat
oferir al món traïcionat
una rosa


Despertar


Quan l’horror va afluixar es van apagar els focus
descobrírem que érem a sobre d’un abocador en postures molt estranyes

els uns amb el coll allargat
els altres amb la boca oberta de la qual regalimava encara la pàtria
alguns amb el puny tancat sobre els ulls
emfàticament contractes patèticament tensos
a les mans trossos de llautó i ossos
(la llum dels focus els transformava en símbols)
però ara només eren ossos i llautó

no teníem on anar i restàrem damunt de l’abocador
posàrem ordre
deixàrem els ossos i el llautó a l’arxiu

escoltàvem el xerroteig dels tramvies la veu d’oreneta de les fàbriques
i una nova vida es desplegava als nostres peus