dijous, de juliol 15, 2010

Nogueras Oller a l'Atlàntida


Heus ací els 2 únics poemes de Nogueras Oller que hem pogut trobar a la revista “L’atlàntida”


(Revista quinzenal cultural publicada a Barcelona; a partir de núm. 29 de 15 de juliol de 1897 canvia la seva periodicitat a setmanal. Presenta diversos canvis en el subtítol: a partir de núm. 29 de 15 de juliol de 1897 és "revista literària"; posteriorment, a la 2a època serà "revista catalana setmanal il•lustrada".
Dirigida la 1a època per Jacint Verdaguer, Marian Escriu, Ferran Agulló etc., i la 2a època per Jacint Capella, tinguè com a col•laboradors: C. Bosch de la Trinxeria, M. Folch i Torres, A. Mestres, etc. i com a il•lustradors: J. Berga i Boada, A. de Riquer, etc. )
Font: ARCA (Arxiu de revistes catalanes antigues)

El primer, al número de l’1 de Febrer del 1898 PÀG. 37 (als 18 anyets):

Pel passeig amunt y avall
jo hi anava al morí el dia.
Ab la tristesa del cor
agonitzava ma vida.

Se moría d’anyorar,
d’está al mon sens companyia,
qu’es molt trist el viurer sol
pel que tingué dolça amiga.

Pel passeig amunt y avall
jo hi explayava ma vista:
Ab calma un cotxe dels morts
al cementir s’encamina.

Vareig parar-me y al mort
fins enveja li tenia:
--¡Ditxós de tú, li vaig dir
Si has passat a mellor vida!

Rafel NOGUERAS Y OLLER

i el segon, al número de 22 d’abril del 1899:

La música
Al bon amich En Manel Vilardell y Sanz

Tot era solitut; la llum del dia
fugia enllá, fugia,
rient per l’espay blau que s’enfosquia,
y la boyra baixava
i per sobre’ls sembrats se restrejava
besantme suaument,
aixís, tal com el vent
que’m besa y fuig corrent.

Y les campanes del voltant resaven
y los aucells cantaven
conmoguts per la pena de la nit.
Ni una estrella surtía
tot era fosch, la terra ja dormia
i jo perdut, caminava entenebrit.

Semblava un orb, anaba a la perduda
¡quantas plantes ploraven sot mos peus!
Anyorava una ma franca y volguda
que’m guiés á trobar els amichs meus.
A n’als meus, que allá al lluny tal volta reyen
al goig de la ciutat
que no’ls faltava llum que hi veyen
sentats arrán del foch de l’amistat.

Llavors vaig pensá ab tú que dia y nit
vius sempre entenebrit
que palpes y no trobes més que fosca
que’t besa i que s’enrosca
dintre tos ulls per dalshi un dols desmay,
que no’t deixa jamay!..
que t’estima, que’t vol, com m’estimava
com me vol cada nit
quan m’adormo, quan vetlla l’esperit.

Vaig pensá en tú. Mes tart sentí un lament
que va enternir mon cor, molt dolçament
era atmónich sublim, anyoradís.
¡Musich del paradís
del paradís del ayre, qu¡es lo palau del sol!
¡Ton cant oh rossinyol,
que n’es de bo sentirlo en mitj la fosca
quan besantnos s’enrosca
á dintre’ls ulls, criant l’anyorament!
Quan l’home no més sent
qu’es bo sentir la música divina!
¿No es vritat que’t complau
que’t fa oblidá’l cel blau,
que t’alça l’esperit y que t’anima?

Rafel NOGUERAS Y OLLER