dijous, de gener 15, 2015

recursos humans



paco fanés, un dels motors del pont del petroli,
ravalenc transplantat a badalona, referent històric de la moguda poètica,
un dels primers.
Maduresa amb la ràbia intacta i més incisiu que mai.
Aqui el tenim, amb il·lustracions sonores d'en J. Push.

primer 

No cal demanar perdó per l'espectacle. Sobreviure
té aquestes coses: mossegar el temps sense retòrica,
sentir-se vist i no vist, mirar-se caminar el primer dia
amb el bolquer cagat. El plor de la mare, la soledat del pas.
La llum i el conjur dels semblants en el mateix ball mortal.
Necessitar mentides i estòmac per seguir cremant.

Després, per oblidar-ho tot, cal ser fantasma feliç,
pallasso sense nens, rentar-se el cul cada dia,
desar els ulls a la capsa; escopir la tristesa dels Caïns.
Trencar-me els dits per no acariciar-te.
Mirar derrotes amb el barret posat.

Per sortir il·lès del viatge no cal moure amb desesper la boca.
Cal parlar i potser cridar, cal callar i, de vegades,
pixar-se les mans per desfer el fred.


(i recordant  aquest cas:
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=160202

Muhamad ibn ad-Dib al-Ajami poeta de qatar condemnat a quinze anys de presó:
https://www.youtube.com/watch?v=zdwiKSvHrsc)